Som més amics gràcies a ‘La Guàrdia’

Entrevista a Jan Romaní, Ignasi Estivill i Marc Ferrer, creadors del podcast La Guàrdia al Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra del Poblenou

Marina Ballester

Un Treball Final de Grau, aquest és un dels molts punts d’unió entre aquests tres amics que es van conèixer estudiant Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra del Poblenou. Ja fa més tres anys que van decidir crear el seu projecte: ‘La Guàrdia’, un podcast musical sense filtres, etiquetes ni elitismes. Ara, tot i que en Jan Romaní, el Marc Ferrer i l’Ignasi Estivill ja han finalitzat els seus estudis i tenen les seves respectives feines dins del món de la comunicació, mai no han deixat de banda el seu projecte personal perquè, com diuen, els agrada i els fa feliços.

Com descriuríeu ‘La Guàrdia’, nois?

Jan Romaní [J.R.]: Inicialment, és el nostre Treball Final de Grau de Periodisme, però quan l’estàvem fent ja pensàvem en què es convertís en un projecte de més llarg termini. Als tres ens agrada molt la música i l’humor, i aquest és precisament el contingut que busquem difondre a través del nostre podcast.

Marc Ferrer [M.F.]: També considero que som l’altaveu d’artistes menys mainstream. No volem portar els artistes coneguts del moment, sinó aquells que ens agradin a nosaltres i que també tinguin coses a dir. Igualment, si es donés l’ocasió de portar a un grup o un artista més conegut, el que voldríem és fer aquelles preguntes que no els fan a altres programes. Perquè, d’alguna manera, al final el que ens conforta és que algú ens digui que ha conegut artistes més underground gràcies a nosaltres.

Però, el podcast, des que va començar a com l’esteu fent actualment, segur que ha canviat.

Ignasi Estivill [I.E.]: Sí, ha evolucionat molt. Sempre hem buscat no tant brillar nosaltres, sinó fer una cosa interessant per a la gent i, a través d’anar provant i anar veient allò que funciona i allò que no, hem arribat fins aquí amb un format que ens fa sentir còmodes als tres.

J.R.: Ara, el format que fem en el podcast és una entrevista que lidero jo, tot i que en Marc i l’Ignasi també fan les seves aportacions. A continuació, sona música de l’artista i després cadascun d’ells fa una secció. Una és una mica més seriosa i l’altra busca l’acostament cap a l’artista anant al vessant més personal, tot i que sempre busquem col·locar, si es pot, un toc d’humor. Seguim amb el concurs, que és un joc que fem amb tots els convidats. I, finalment, acabem amb la llista, que és una secció on posem sobre la taula una situació concreta i el convidat ens ha de dir una cançó que escoltaria en ella. Amb això, posteriorment, creem llistes de Spotify.

Tinc molta curiositat per saber el nom del programa. Perquè, Jan, jo sé que el teu poble també es diu ‘La Guàrdia’.

J.R.: (Riu). Jo era el que menys volia que li poséssim aquest nom perquè precisament el meu poble de tota la vida es diu la Guàrdia Pilosa, llavors al principi ho van començar a dir de broma i al final va quallar. També és cert que la meva connexió amb la música ve precisament pel meu poble, ja que allà han nascut bastants músics de la indústria catalana com en Pau Vallvé, el Pau Lobo de la Señora Tomasa, l’Adala… I en el fons també va coincidir que el nom del poble és guai i sona bé.

Vosaltres vau començar gravant el vostre programa al Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra del Poblenou, però ja no sou estudiants. Com heu continuat mantenint aquesta relació a posteriori amb el centre?

M.F.: Pel nostre tutor, bàsicament. Era el director d’UPF Ràdio, que és l’equip de la Pompeu que té els estudis de gravació, els tècnics i els programes de la universitat. Per tant, només ens va caldre fer-nos Alumnis, que són el grup de gent que encara té vincles amb l’entitat després d’haver acabat d’estudiar i això és el que ens ha permès continuar fent-lo.

Però, d’alguna manera depeneu d’ella?

I.E.: No del tot, només pel que fa a la gravació, ja que el programa és totalment independent tot i que la universitat després ens el publica, que també ens va bé.

Heu explicat que el vostre projecte té un format d’entrevista una mica més distesa respecte a la d’altres projectes que la puguin fer d’una manera més formal. Precisament per aquest fet, alguna vegada heu tingut algun conflicte tant amb el convidat com amb alguns dels vostres oients?

M.F.: Per sort no. També perquè volem la comoditat dels nostres convidats. Busquem ser molt propers, llavors a mesura que avança el temps la gent es relaxa i és quan precisament parlen de temes més personals, d’anècdotes i això fa que es diferenciï de les que puguin fer altres mitjans.

J.R.: Al final, el nostre objectiu és tenir una conversa interessant amb els nostres convidats. D’aquesta manera, pensem que si és així també serà interessant per als nostres oients.

M.F.: També el fet que no guanyem diners amb ‘La Guàrdia’ i que siguem independents ens dona llibertat de parlar d’allò que ens interessa, cosa que no passa en altres espais on hi ha interessos comercials. A la vegada, també podem portar la gent que realment ens agrada.

Aquí, tots hem treballat de franc, perquè hem estudiat Periodisme i hem hagut de fer pràctiques no remunerades. Per tant, no ens sembla tan estrany com ho podria ser per altres persones.

JAN rOMANÍ

I us plantegeu rebre finançament amb el vostre projecte?

M.F.: Ens plantegem apostar per subvencions, però al final és el de sempre. Nosaltres també tenim més projectes, dedicacions i feines que també ens impliquen un temps. Com que ‘La Guàrdia’ no ens dona un benefici, ens ho prenem més amb calma perquè també és força feina.

I.E.: També ens havíem plantejat tenir algun publicista musical que ens ajudés, però és un món molt complicat on ara mateix hi ha poca inversió. A saber, també, què és el que ens demanarien a canvi, perquè en el moment que nosaltres col·loquem publicitat al programa també ens poden condicionar el contingut.

J.R.: Més aviat ho fem perquè ens agrada. Al principi sí que era un tema que ens preocupava, però al final tots aquí hem treballat de franc, perquè hem estudiat Periodisme i hem hagut de fer pràctiques no remunerades. Per tant, no ens sembla tan estrany com ho podria ser per a altres persones. En aquest sentit, si a sobre és pel teu propi projecte i tens la llibertat de decidir el que vols fer, doncs ja està bé. Tot això no treu el discurs de precarització laboral que hi ha en el món periodístic.

I com encoratjaríeu a la gent que volgués tirar endavant el seu propi projecte?

I.E.: Jo recomanaria a la gent que ho volgués fer que primer ho fes perquè hi creu, perquè li agrada i s’estima el seu projecte, però també li diria que s’ho pensés bé. Que mirés la trajectòria que pot tenir, els temps que hi pot aportar, etc. Perquè tenir una idea i l’endemà executar-la no acostuma a sortir bé. Llavors, si s’ha de fer, que es faci bé.

J.R.: A més, si tens un projecte personal on hi ha més d’una persona implicada és important tenir una bona relació perquè, sovint, hi ha discussions i la comunicació sempre ha de ser-hi. Nosaltres som molt amics, però algun moment tonto també hem tingut. Això sí, ara som més amics gràcies a ‘La Guàrdia’.

M.F.: També per evitar possibles frustracions, els diria que no pensin que d’entrada ho poden petar. A veure, poden tenir aquesta sort, però és complicat. Tanmateix, sobretot, que els agradi allò que fan perquè d’aquí ve la motivació. Nosaltres fa dos anys fent-lo sense haver cobrat res, si no ens encantés, hauríem tirat la tovallola ja fa temps. Per tant, ha d’agradar. Aquesta és la clau.

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies