Per uns pams de sorra

Laura Serrano | Psicòloga social

És ple juliol i amb una amiga valorem, des del passeig de la platja del Bogatell, on encabir un parell de tovalloles. Tot i que és el primer dia que m’acosto a la platja, trobo que l’escena és força familiar. Un formigueig constant de gent entrant i sortint de l’aigua, teixits vius acolorint la sorra pàl·lida, així com pells brillants que massa sovint es cremen. Fins aquí tot previsible, tret per una cosa que fa que la imatge no tingui ni cap ni peus. Emparellades i coronades per un para-sol, un conjunt de gandules s’estenen dibuixant una quadrícula digna d’escaire i cartabó. Aquest seguit de gandules buides, a excepció d’un parell o tres, provoca que mitja platja estigui deserta i l’altra mitja estigui plena de gent que amb prou feines poden respectar les distàncies recomanades pel moment.

La nostra incredulitat es va transformant en malestar en haver de situar-nos en un forat a cinquena línia de platja, al costat d’un parell de gandules buides. “Passa res si ens posem a tocar?”, ens preguntem abans de plantar la tovallola amb la sensació que en qualsevol moment apareixerà algú a demanar-nos explicacions. Ocupant aquell espai amb intranquil·litat, mirant a banda i banda, sorgeix el dubte fugaç de si val la pena quedar-nos-hi o bé seria millor marxar a una altra platja. Un cop assegudes amb una barreja d’enuig i prudència, veiem com una parella es troba en la mateixa situació que nosaltres, però elles fan una cosa que ni tan sols ens havia passat pel cap: enretiren un pam les gandules. La materialització del conflicte, però, no es fa esperar perquè del no-res un senyor entra en escena per indicar que no les poden moure i sense opció a rèplica es restableix la quadrícula perfecta. 

Aquesta extensió de sorra en si mateixa és una zona de  conflicte, sigui explícitament com en el cas d’aquesta parella o implícitament en el nostre malestar, ja que es tracta d’un espai públic delimitat, controlat i dedicat al seu lloguer per hora. És a dir, un espai públic que deixa d’estar obert al lleure del veïnat i dels visitants minvant el dret de totes a fer-ne ús. Pot semblar una exageració i se’m pot indicar que hi ha més platja, però la privatització d’un espai públic com aquest té un efecte directe en com ens comportem en ell i, sobretot, en com ens sentim quan hi som. Com és que em sento intranquil·la i desubicada en una platja que trepitjo des d’infant? En part, és conseqüència de la clara restricció de l’ús de l’espai. Si hi ha una extensió de lloguer de gandules i pagues per ella, t’hi estires. Però, compte! No t’hi acomodis massa perquè hi estàs de pas. Si no pagues  per quedar-t’hi, si us plau, segueix circulant. Per tant, de manera menys evident es defineix, alhora, qui roman en un lloc concret i durant quant temps. A més a més, subtilment també se t’enuncia que el teu dret a romandre en aquell espai és proporcional al consum que hi realitzis. Establint una relació de compravenda, el missatge és ben clar: aquell espai no és teu. Però sí que és teu, encara que s’hagi apropiat per un guany econòmic.

És necessari detectar aquests processos de privatització de l’espai públic i denunciar les seves conseqüències, perquè és en l’espai públic on fem la nostra quotidianitat. Actualment, l’urbanisme de les ciutats i el disseny del mobiliari urbà sovint fa que tendim a circular, a no parar si no és per entrar a un establiment o a un habitatge. Per aquest motiu, els espais públics on podem encabir el lleure són, o almenys haurien de ser,  una obertura on respirar i aturar-se uns minuts més del que és habitual. 

Tampoc podem oblidar que la platja, com qualsevol altre espai públic, és i ha de ser de totes perquè tenim dret a aquests espais comuns. Encara que sigui per estirar una tovallola i asseure’s a mirar el mar. El lleure és necessari i ens fa sentir bé. Per tant, aquells llocs comuns on podem esplaiar-nos en el lleure són imprescindibles i les condicions en les quals el trobem i l’ocupem són importants. Tenim totes dret a ser-hi des del confort i la tranquil·litat. Cal intervenir i actuar en els espais públics perquè aquest «totes» sigui en el sentit més ampli de la paraula, però els processos de privatització, per guarnits que es presentin, no garanteixen l’equitat. De fet, acostumen a agreujar o generar desigualtats i malestars.

A banda de les experiències particulars que puguem narrar, les condicions en les quals trobem l’espai públic incideixen en el mateix teixit social dels barris. Poder romandre en un tros de sorra, perdre el temps i repetir-ho les vegades que vulguem (o podem) possibilita generar hàbits i rituals. Quan era infant i baixàvem dia sí i dia també a la platja amb els meus avis, veia com saludaven i xerraven amb altres banyistes. A la pregunta “qui són?”, la resposta que rebia se’m feia confusa en aquell moment: “són veïnes del barri, coincidim sempre amb elles”. Tanmateix, ara veig clarament com l’hàbit de fer activitats i compartir espais permet que ens comencin a sonar algunes cares i, fins i tot, que acabem parlant amb persones desconegudes fins al moment.

Per teixir i reforçar un sentiment de comunitat, no només es tracta de deixar de ser una colla d’individualistes com s’acostuma a bramar de forma simplificada. Necessitem espai i el més curiós del tema és que espai, n’hi ha. Així doncs, calen polítiques i intervencions que garanteixin aquesta dimensió física. És imprescindible que els llocs comuns no estiguin condicionats, controlats i restringits per poder ser-hi, sentir-nos-hi  i vincular-nos-hi. En aquest sentit, l’espai públic té un paper central en la creació de xarxes comunitàries i sense aquesta dimensió física tot es complica. Amb tot plegat, potser no és pas una exageració enfadar-se per uns quants pams de sorra. 

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies