Història de la Vila Olímpica del Poblenou

Arnau Bonet-Ragel

Arxiu Històric del Poblenou

Hola! Hola! Hola! Així es donava la benvinguda als Jocs Olímpics de l’any 1992. Uns Jocs plens de polèmica arran de la construcció d’un nou barri per allotjar els esportistes, anomenat Vila Olímpica, substituint l’antic barri d’Icària. 

Tot i que la construcció es va començar el 1987, el seu origen es remunta l’any 1966 amb el conegut pla de la Ribera, que pretenia modificar gran part de la línia costanera per tal de construir-hi hotels i diversos palaus per fer-hi trobades, en el context de la Barcelona dels congressos. Aquest pla urbanístic no va arribar a executar-se per la pressió veïnal i la seva impopularitat, ja que era un pla basat en l’especulació immobiliària.

Per tant podem dir que l’origen de la construcció de la Vila Olímpica es troba en els interessos que tenien els grans propietaris de la zona en plena dictadura franquista. 

Barri d’Icària l’any 1977. Font: Arxiu Històric del Poblenou

Amb la proclamació de Barcelona com a seu olímpica l’any 1986 va sorgir una nova oportunitat per remodelar el barri d’Icària. Per aquest motiu es va triar aquesta zona per fer la Vila Olímpica. Aquell mateix any l’Ajuntament va crear una empresa, Vila Olímpica S.A, que seria l’encarregada de gestionar tots els recursos destinats a la modificació urbanística dels terrenys. 

El nou pla, ara anomenat Sector Avinguda Icària-Passeig Carles I, estava dissenyat per quatre arquitectes: Oriol Bohigas, Albert Puigdomènech, Josep Martorell i David Mackay, i preveia la recuperació de la línia litoral i la creació d’espais per a l’oci, com per exemple el Port Olímpic o les platges. A més, el pla original també preveia la construcció de quatre gratacels a primera línia de mar, per establir un paral·lelisme amb les quatre columnes de Puig i Cadafalch. No obstant això, el Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo del moment s’hi va negar. Només va autoritzar la construcció de dos dels quatres gratacels, que es convertirien en allò que ara es coneix popularment com les “torres Mapfre”. 

El pla Sector Avinguda Icària-Passeig Carles I va provocar un fort rebuig per part dels veïns del barri, ja que era un projecte fet sense cap respecte per les estructures urbanístiques del moment: no tenia en compte ni els carrers, ni els edificis històrics. Preveia que les 55 hectàrees que ocupava el barri quedessin enderrocades per deixar pas a les grues que es dedicarien a construir hotels, residències i tota mena d’objectes d’especulació.

Davant l’imminent enderrocament del barri, el Servei d’Activitats Arqueològiques va proposar al Servei de Protecció del Patrimoni Monumental de l’Ajuntament de Barcelona la realització d’un treball de documentació i catalogació del sector per tal de conservar un testimoni de les construccions industrials i socials que s’aixecaven i tenien lloc en aquesta zona. 

Conseqüentment es van crear diversos equips d’arquitectes i historiadors per tal de catalogar i documentar tot el patrimoni industrial que hi havia al barri. La funció dels equips d’arquitectes era fer un plànol de cada edifici de la zona. Els edificis de més valor patrimonial es van sotmetre a un estudi més profund. En canvi la feina dels equips d’historiadors es va basar més en documentar sobre la formació del barri i de cada una de les unitats arquitectòniques que el componien, i un anàlisis històrico-arquitectònic descriptiu de tots els edificis. 

El barri va guanyar en infraestructures però va perdre en patrimoni històric. En cap moment es va aprofitar els edificis existents per als equipaments olímpics, atès que l’objectiu principal d’aquell pla era el de l’especulació i el benefici empresarial.

Així doncs, l’any 1987 van començar les obres de construcció de la Vila Olímpica i es van finalitzar l’any dels Jocs Olímpics, el 1992. Ràpidament el barri es va convertir en el principal focus de la ciutat, ja que era el lloc on els atletes dels diferents països s’allotjaven. La Vila Olímpica es va convertir en un gimnàs gegant on es podien veure esportistes entrenant a totes hores. Amb la fi dels jocs això es va acabar. Aleshores va arribar el moment d’amortitzar tot el capital invertit en aquella zona. Van començar les transaccions immobiliàries i el valor del sòl va augmentar considerablement. A mesura que això passava, el barri va començar a ser conegut pels estrangers com una zona d’oci per la seva proximitat a les platges i al port olímpic. D’aquesta manera la Vila Olímpica es va definir com una zona de forta inversió immobiliària i del sector de l’oci, que representava la modernitat i el progressisme tecnològic, en contraposició a l’antic barri d’Icària. 

La xemeneia de Can Folch, l’únic element conservat del barri d’Icària (1987). Font: Arxiu Històric del Poblenou

Paral·lelament a aquest procés d’especulació, ha anat creixent una identitat veïnal amb la creació de l’Associació de Veïns de la Vila Olímpica, molt lligada també al barri del Poblenou. Amb els anys, el barri ha patit un abandonament progressiu per part de les administracions. Aquest fet es pot comprovar en moltes infraestructures que es van fer pels JJOO que ara estan completament inoperatives i abandonades. 

Però no tot són males notícies. En els darrers anys, l’Associació de Veïns ha promogut diverses iniciatives populars, com per exemple la consulta veïnal que van fer l’any 2017 sobre la presència d’un alberg al barri o la més recent, en la qual demanen la dignificació de la plaça dels Campions. 

A mode de conclusió podem dir que de les cendres d’una antiga zona industrial enderrocada pels interessos capitalistes va néixer una zona que amb els anys ha adquirit identitat veïnal i consciència de barri; i que lluita per ser i lluitarà per seguir sent un barri per a la gent que hi viu.

La Vila Olímpica i la Ronda del Litoral en construcció l’any 1989. Font: Arxiu Històric del Poblenou

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies