Xènia Seoane a la pista d'entrenament d'ASME Tucans durant l'entrevista. Foto: David Melero

Xènia Seoane: “L’arribada als Tucans em va permetre viure l’hoquei al 100 %”

Parlem amb Xènia Seoane, portera del primer equip d’hoquei línia dels Tucans, així com de la selecció espanyola, recent subcampiona del món.

Jimmy Martín Raya

La Xènia Seoane és natural de Premià, però ja fa temps que viu a Canet. La jove de divuit anys estudia arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya i mostra un caràcter amable i tranquil. Dins de la pista manté el mateix posat i és una de les millors porteres d’hoquei en línia. Fa escasses setmanes es va proclamar subcampiona del món amb la selecció espanyola.

Parlar amb la Xènia és una bona dosi d’esport del bo. Tot plegat afavorit per un entorn, el de l’hoquei en línia, que compta amb detalls que ella mateixa ens explicarà i que molts altres mons envejaran. Per una banda, la familiaritat d’un equip supercompetitiu i amb jugadores que potser només poden entrenar un o cap dia amb l’equip perquè viuen a més de 500 quilòmetres. Per altra banda, una jugadora d’elit mundial que entrena ben entrat el vespre, compaginant-ho amb els estudis i en una carpa semioberta, on a principis d’octubre ja hi ha un fred considerable.

Hola, Xènia, gràcies per atendre’ns. Com vas començar amb l’hoquei?

Vaig començar en un club molt més petit, el de Premià. El meu germà gran hi jugava. Amb tres anys ja em posava els patins i recordo que amb quatre anys em feia por entrar a la pista per si queia. Recordo que la meva mare em va dir “No passa res, portes proteccions, si caus, t’aixeques”. Amb set anys ja em vaig especialitzar en la porteria.

Xènia Seoanae a la porteria durant un entrenament d'ASME Tucans amb la samarreta de la selecció espanyola. Foto: David Melero
Xènia Seoanae a la porteria durant un entrenament d’ASME Tucans amb la samarreta de la selecció espanyola. Font: David Melero

Com és ser portera?

En el món de l’hoquei diuen que tots els porters estem bojos. Se sol dir “bojos” fent referència a caràcters molts extravertits i cridaners, també diuen que jo soc l’excepció pel meu caràcter més tranquil. La tranquil·litat m’ajuda en algunes situacions i en d’altres no. També cal dir que, molts cops, els nervis o les emocions van més per dins.

Parlem més de la teva formació, has tingut altres etapes, has conegut altres equips?

Sí, fa dos anys estava a l’equip d’hoquei gel del Futbol Club Barcelona. No tenen equip femení i entrenàvem amb un equip mixt. Crec que haver entrenat amb nois sempre m’ha afavorit per millorar més.

El que fa el FCB és cedir a altres equips la fitxa de les jugadores perquè puguin jugar. Cada divendres pujava a un cotxe – recordem que la Xènia llavors tenia setze anys – amb dues noies més per anar a Vitòria, on hi havia l’equip amb el qual jugava els caps de setmana.

Perdona la ignorància, com d’habitual és compaginar hoquei línia i hoquei gel?

És molt habitual. M’atreviria a dir que la meitat de persones que conec ho compaginen. En aquest aspecte es fa per quadrar horaris i que tothom arribi a tot.

Però es poden quadrar horaris entre clubs diferents de competicions diferents?

Doncs sí. Està clar que a vegades hi pot haver conflicte, però en general tant les federacions com els clubs fan el possible per posar-se d’acord i facilitar que les esportistes puguem jugar tots els partits. A més les temporades no coincideixen senceres, només a trams. També és normal jugar en més d’una lliga, tenim moltes jugadores que juguen a lliga «Élite» (la màxima categoria) i la lliga «Oro».

Quan i com vas arribar a Tucans?

Hi havia un entrenador a Premià, en Jordi Agullós, que també era seleccionador, que va venir cap a Tucans. Ell em va proposar venir també cap aquí, i ara ja fa set anys que defenso aquesta família.

Com va ser la rebuda?

Quan vaig arribar la portera aquí era l’Alba Gonzalo, tot una referent avui dia, de fet juga a Suècia a hoquei gel. També era, i és, molt cridaner venir a un club on el femení és la principal aposta. Igualment tenim equips masculins, però a Tucans s’aposta molt per l’hoquei femení, és un club que fa molt per la igualtat.

Quan vaig arribar em van acollir molt bé, se sol dir que qui ve aquí ja no marxa mai, i amb raó. És per això que parlem més de família que d’equip.

Aquest any també ets entrenadora…

Si puc ajudar a la base, ho faré, al final són qui tira el club endavant.

Venir a Tucans em va permetre créixer en molts aspectes. De fet tinc la sensació que abans no vivia l’esport al 100 %. Arribar em va permetre estar a un club amb molta més projecció, i em va facilitar un major creixement com a portera i com a persona.

L'equip de "Liga Oro" d'ASME Tucans en rotllana durant un entrenament. Foto: David Melero
L’equip de “Liga Oro” d’ASME Tucans en rotllana durant un entrenament. Font: David Melero

L’excusa d’aquesta entrevista era el vostre segon lloc en el campionat del món d’hoquei línia, felicitats per cert.

Moltes gràcies! La selecció espanyola fa molts anys que lluitem per aconseguir un premi així. França i els Estats Units són les dues grans potències. Abans de començar érem conscients que era molt difícil, però es podia aconseguir. Al final vam guanyar les estatunidenques a les semifinals, però França ens va derrotar a la final. Així i tot és un progrés perquè durant molts anys els EUA han monopolitzat les primeres places i ara hi ha més competència.

Quin objectiu tens aquesta temporada?

Aquest any només jugo amb l’equip de lliga «Élite», cal deixar que les més joves també tinguin minuts. El nostre objectiu és fer una evolució física i mental per ser encara més competitives, enfortir-nos i així guanyar la lliga.

L’hoquei en línia és poc conegut, com esteu ara mateix com a esport?

Des que jo el practico, l’esport ha crescut. També crec que està creixent i que creixerà. Palpo que el nivell cada cop és una mica més alt i crec que a poc a poc seguirem millorant. En l’àmbit del club, també crec que estem millorant molt. De fet, en categoria júnior acostumem a estar entre les primeres places.

Xènia Seoane a la pista d’entrenament d’ASME Tucans durant l’entrevista. Font: David Melero

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies