Júlia Díaz i Roc Bernadí són els integrants del grup poblenoví Svetlana

SVETLANA: divertimento, festejar i provocar

Svetlana debuta amb l’objectiu que la gent els escolti i sonar a l’Urban Outfitters

Pol Guixeras

Si la pandèmia ha servit per alguna cosa és per ser una mica més conscients del món en el qual vivim. Cosa que no vol dir que hàgim après a solucionar totes les mancances del sistema, però com a mínim, amb Svetlana, podem aprendre a riure de tot plegat. En Roc Bernadí i la Júlia Díaz són els integrants d’aquest grup poblenoví que va treure, a principi de desembre, Moderna del Raval, el seu primer single. El duo utilitza la quotidianitat i la broma per parlar de tota mena de temes que interpel·len a les joves d’avui. Voler ser com una moderna del Raval o no ser? Això ja ho decideix cadascú. En la següent entrevista ens endinsem dins el seu món, acompanyats per Dueñas, còmplice d’aquest projecte que és SVETLANA.

On i quan neix Svetlana?

Júlia Díaz [J.D.]: El que és Svetlana amb el nom Svetlana va néixer l’estiu del 2020, però realment nosaltres fa molts anys que fem concerts, creant cançons amb les nostres amigues… Gràcies per aguantar-nos, amigues! Pensa que la primera cançó la vam fer, quan? A segon d’ESO?

Roc Bernadí [R.B.]: Sí. De fet, la nostra primera cançó va ser de reggaeton, la vam escriure al despatx de la meva mare i vam anar a un estudi de Badalona on vam pagar 50 euros per gravar la cançó.

Quin canvi d’estil! Passar del reggaeton a ritmes electrònics i dels 80, a què es deu això?

R.B.: Haver sortit de l’armari.

(Riuen)

J.D.: No, no. Al principi, tot va ser per passar l’estona i fer broma. Les lletres estaven basades en les cançons de reggaeton del moment i al final buscàvem la paròdia. 

R.B.: Sí, jo crec que és això: la paròdia. El que no ha canviat és l’ús que fem de la paròdia encara en les nostres cançons. 

Dueñas [D.]: Sí, al final el que feu és agafar estils i imitar-los. Agafar un estil musical i fer-lo vostre. Utilitzar els estils per expressar qui sou vosaltres.R.B.: Totalment. Una cosa que ens definia molt era pensar-nos des d’un estil molt eclèctic. Perquè al final el que ens agrada és perrear amb Bad Bunny i plorar amb Manel. Cap estil és el bo.

Sempre heu remarcat que Svetlana és un equip, un conjunt que va més enllà de vosaltres dos. 

J.D.: Svetlana som qui som. Al final, totes som col·legues. 

D.: O sigui, quan diuen que Svetlana és més gent no implica que sempre siguin les mateixes persones les que col·laboren amb el grup, sinó que al final és la relació. En Roc i la Júlia són el nucli, però sempre amb relació a un barri, amb uns amics o altres artistes. […] Al final, és una relació dialèctica entre ells dos i la resta. Sempre estan en resposta a la resta: fer concerts per a les amigues, demanar-los consells…

R.B.: Sí! Jo crec que diem que Svetlana som tots, perquè és el que ens ha ajudat a començar, que és el més difícil.

“Al final, el que volem és que ens escolti la gent”

Svetlana

Quin és el vostre objectiu? Què aspireu que sigui Svetlana?

R.B.: Jo avui estava a l’Urban Outfitters i han posat la Rigoberta Bandini i he pensat que tant de bo posessin Moderna del Raval

(Riures)

J.D.: Realment, just quan va néixer Svetlana, crec que l’únic objectiu que ens vam posar va ser tocar per la Festa Major del Poblenou. Que tampoc és tan difícil quan moltes de nosaltres formem part del teixit associatiu… Però és el nostre barri i aquí estarem. El Casal de Joves de Can Ricart ens ha ajudat a tenir un espai on créixer. Al final, el que volem és que ens escolti la gent.

D.: Que us escolti el Poblenou, l’Urban Outfitters… que les vostres cançons arribin a la gent de la mateixa manera que arriben a les vostres amigues.

J.D.: Sí! I que en uns anys, busquem la cançó a Youtube o Spotify i ens en riguem.

I ensenyar Svetlana a les vostres netes.

R.B.: Ensenyar Svetlana a les netes de les nostres amigues… (Riu) Però fora bromes, com a objectiu a curt termini tenim treure el nostre primer EP i anar fent singles…

Júlia Díaz i Roc Bernadí, del grup Svetlana. Foto: Cedida
Júlia Díaz i Roc Bernadí, del grup Svetlana. Foto: Cedida

Ara que parleu de singlesModerna del Raval: us heu enamorat mai d’una moderna?

R.B.: Sí, i tant!

I era del Raval?

R.B.: Jo crec que le dues ens hem enamorat de modernes del Raval. Jo m’he enamorat de més d’una moderna del Raval. Hem reflexionat molt sobre la modernor i, al final, ser modern què vol dir? Una moderna és algú que expressa la seva personalitat de manera molt segura amb ella mateixa, perquè normalment és una personalitat que sol sortir de la norma i d’allò establert. I sortir de l’establert no és tan fàcil.

D.: I al final, sembla que aquestes modernes generen una tendència, un codi que tothom vol seguir.R.B.: Sí, allò mainstream és allò modern. Abans, si tu buscaves “Moderna del Raval” a Google la primera cosa que et sortia era un documental sobre el Raval als anys 80. És realment sorprenent de veure i molt interessant percebre els canvis que hi ha hagut. No només en el concepte de modernor, sinó també la transformació dels espais.

“Totes tenim una moderna a dins. L’eterna lluita per ser especial”

I què fem amb les modernes del Poblenou? Com les veieu?

D.: Hi ha un elefant a la sala i es diu gentrificació. 

J.D.: Totalment, al final tot s’ha traslladat a diferents barris de la ciutat.

D.: Dins de les modernes hi ha una sobrerepresentació de modernes amb diners, quan, realment, pots ser moderna sense tenir un gran poder adquisitiu. 

J.D.: És difícil definir una única moderna.

D.: Al final, una moderna és algú que odiem perquè va de precària i no ho és, o perquè gentrifica un barri que nosaltres estimem… però, alhora, és una persona que admirem perquè és capaç de sortir dels codis… És una ambivalència. Són i no són, i sentim i no, a la vegada, coses positives i negatives cap a elles. T’envejo, però t’admiro. M’agradaria ser com tu, però la gent com tu es carrega les coses…

R.B.: Totes tenim una moderna a dins. L’eterna lluita per ser especial.

D.: Sí, i potser nosaltres som la moderna d’algú altre i no ho sabem.

Canviant de tema. Quan sortiu a l’escenari, sempre porteu samarretes amb la cara de les vostres respectives mares. Què cal fer, a part de parir-vos, per tenir aquest honor?

R.B.: La història en si és molt simple. Jo tenia una samarreta amb la cara de ma mare a casa. És la que li van fer pel comiat de soltera. Un dia me la vaig posar i em van dir “és super moderna la teva mare. Jo també vull una samarreta amb la cara de la meva mare!”. Llavors, la Júlia i jo vam parlar i vam decidir fer els concerts amb la samarreta.

J.D.: Però més enllà d’on neix, és un reconeixement cap a elles. La mama és la mama.

R.B.: Jo crec que tenim dues mares amb molta personalitat. 

J.D.: Totalment. Són personatges. Personatges que són les nostres mares i, aleshores, també són molt referents. 

R.B.: Sí. I som les nostres mares. Tu ets ta mare i jo la meva.

J.D.: Ai… últimament, m’assemblo bastant a ma mare. M’està sortint la vena de Blasco Esteller i la noto… la noto dins… Em va posseint. D.: I està guai. Al final és la diferència entre ser adolescent i ser jove que t’agradi la teva mare i ser com ella.

Que podem esperar de vosaltres els pròxims mesos?

J.D.: Doncs tenim ganes de treure noves cançons. Ara estem preparant dos temes a curt termini i volem seguir gaudint de les nostres col·legues, sortir de festa, crear nous temes, passar-ho bé i fer broma. I, a partir d’aquí, materialitzar les nostres bogeries en cançons. 

R.B.: Nosaltres tenim la nostra vida més enllà del grup. Però la pandèmia ens ha ajudat a consolidar-nos amb l’esquelet del barri. La covid ens va enxampar quan començàvem a créixer i ens ha unit encara més.

J.D.: La pandèmia ens ha ajudat a arrencar, a estar l’un a prop de l’altre. Malgrat que soni estrany parlar de festa en plena pandèmia, ha estat precisament això: una festa.

R.B.: La festa és l’essència d’Svetlana. I no vol dir només anar un dijous a la nit a l’Apolo. Hi ha més d’una interpretació de festa. La festa és tal com tu te la prens. La festa és celebrar les ganes de viure. Així que seguirem vivint.

He tingut la sort d’haver-vos vist en concert. Sou molt performàtics i provoqueu al públic. Però també emocioneu. He vist gent plorar amb alguna de les vostres cançons.

R.B.: Sí, provocar coses és genial. 

J.D.: Totalment. Recordo el concert de festa major, cantar “Coses de nois” i veure a l’extrem dret de l’escenari tots els homes heterosexuals del Poblenou asseguts […] i flipant i, fins i tot, rient. Vull dir, que els estava generant alguna cosa dins. 

D.: Exacte. Era com “sé que fa gràcia això que estan dient, però m’està incomodant”.

R.B.: Provocar és una cosa que ens agrada molt a tu i a mi, Júlia.

D.: Us heu de reivindicar més: el divertimento, festejar i provocar.

J.D.: Potser volem transmetre coses que altres artistes ja fan, però que dins del panorama musical de Catalunya, ningú ho fa d’aquesta manera, amb aquesta picaresca… 

R.B.: La ironia. Quan tu pots fer broma d’alguna cosa és que la tens acceptada.

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies