Usuària de la residència Jaume Batlle

“Encara no sabem com prevenir la solitud”

Les treballadores de la residència Jaume Batlle, al bell mig del barri dels pescadors, corroboren com la pandèmia ha sigut un factor multiplicador del sentiment de soledat.

Jimmy Martín Raya

La residència Jaume Batlle per a gent gran ha comprovat en primera persona com la pandèmia ha sigut un element multiplicador del sentiment de solitud. Així ho confirmen les seves treballadores, tot i que també matisen que aquest sentiment és habitual en les usuàries des d’abans de la pandèmia. Fa poc un estudi d’àmbit europeu exposava que el sentiment de soledat no desitjada s’havia multiplicat des del 2016.

Les residències per a gent gran són camps d’expertesa guanyada a base de trinxera sobre cures i sentiments com la solitud. És per això que les treballadores i les usuàries de la residència Jaume Batlle, ubicada al carrer Fernando Poo, tenen molt a dir sobre la solitud, tant abans com després de la pandèmia. Tània Obiols, psicòloga del centre, ens explica que és habitual i normal que el sentiment de solitud aparegui en una persona gran que està en una residència: “està generalitzat en gent gran conscient, deixen de tenir una vida plena i apareix una sensació d’inutilitat”. Obiols també apunta que cal diferenciar entre diferents casos: “no és el mateix una persona amb família, que algú que té la família lluny, que algú sense família”.

Igual que les circumstàncies són determinants, les professionals com Obiols i Núria Balcells (responsable d’infermeria de la residència Jaume Batlle) assenyalen la importància del caràcter de la persona. Així ho podem veure en usuàries com la Maria, el Manuel o Zambrana, que recorden perfectament quan es van haver de confinar a l’habitació, fa un any i mig. “Paciència i a esperar”, diu la Maria Garcia, poblenovina de tota la vida. La vellesa no sempre és fragilitat, la perspectiva també aporta resiliència.

Usuària de la residència Jaume Batlle
Maria Garcia: “Que què vaig pensar quan ens van dir que ens havíem de tancar a les habitacions? Que paciència i a esperar”

Pitjor ho va passar la Manuela: “Ho vaig passar fatal sense poder sortir, a mi m’agrada sortir al carrer i prendre’m el meu talladet. Jo estava tancada a casa, ho vaig passar malament tot i estar ben atesa. Després, quan hem pogut tornar a sortir, he notat que he perdut força”.

Balcells explica que amb el pas dels anys s’ha adquirit més cultura sobre les residències, i a poc a poc va desapareixent el gest “d’abandonar a la residència” que temps enrere sí que existia. Tanmateix, encara cal avançar per entendre l’encaix de les residències a la societat, tal com apunta Obiols: “és habitual que les famílies sentin culpa i que la transfereixin a les treballadores”. Obiols, parlant sobre sentiment de solitud no desitjada, considera que el sentiment és “bastant inevitable, així i tot no vol dir que no es pugui treballar. No obstant això, avui dia encara no sabem com prevenir la solitud. “La solitud és abstracta, i no estar a casa hi convida”.

Obiols explica que la soledat es treballa en alguns casos des d’ajuntaments i serveis socials, amb activitats amb bona voluntat, però que no són útils per a tothom, ja que cal una reflexió “en els àmbits individual, social i cultural”. Montserrat Mendoza, directora de la residència Jaume Batlle, planteja com es relaciona el nostre entorn social i cultural a la solitud: “normalment no reflexionem mai sobre la solitud fins que no ens hi trobem. Molt sovint només per no ser útil et sents sol, estem en un moment on sembla que a partir dels 65, quan deixes de treballar, ja no serveixes. M’agradaria molt saber com treballar-ho, no està estudiat”.

La pandèmia a la residència Jaume Batlle

La Maria s’entreté amb la televisió, al Zambrana li agrada la lectura i els puzles, al Manuel li agrada el dominó i a la Manuela les sessions de gimnàstica. Aquestes són les activitats amb les quals, lluint paciència, diuen haver passat l’aïllament les usuàries. Amb això han afrontat la pandèmia, algun d’ells des de casa o en un altre centre, sense por i amb enyorances. Sense por perquè, com diu el Manuel “ja tinc 81 anys, si em toca, em toca”.

Les enyorances són aquelles activitats que ara ja poden anar recuperant. Totes ens han esmentat les seves activitats preferides, aquelles del dia a dia, i per què els agradaven; però els ulls els brillen quan parlen del que més han trobat a faltar. El somriure del Manuel canvia de bromista a joiós quan explica quan surt a menjar a fora amb la seva dona, igual que la Maria quan fa com si res hagués passat “ara estic molt contenta perquè puc sortir i parlo amb el meu fill“.

Usuàries de la residència Jaume Batlle
Usuàries de la residència Jaume Batlle. D’esquerra a dreta: Manuel, Zambrana, Manuela i Maria.

Balcells insisteix en els beneficis de recuperar l’ACP (Atenció Centrada en les Persones): “nosaltres li donem molta importància”. A partir del gener es va decidir acabar amb l’aïllament a les habitacions, i des de llavors es treballa amb quatre grups bombolla —un per planta— fins al dia d’avui. Durant aquests mesos, les professionals senten que han après molt sobre mesures de contingència i han rebut molta informació de mesures preventives, fet que fins i tot els ha fet integrar aspectes que no són de la seva professió. La directora Mendoza afegeix que “per sort la Fundació Pere Mata ens ha donat molt de suport”, i deixa entreveure que no tothom ha tingut la mateixa sort. Totes celebren que des de principis de setembre ja no cal que les famílies es facin TAR per poder visitar a les usuàries de la residència, cosa que els facilita molt la represa del contacte.

Mendoza diu que per parlar de solitud o de qualsevol altre aspecte, també cal tenir en compte que cada residència és un món. En aquest sentit, Mendoza mira enrere i creu que han pogut aprendre molt de l’experiència, malgrat l’elevat preu, per si tornés a passar alguna cosa semblant. Si fos el cas: “penso que algunes normatives han sigut massa genèriques, fet que té tot el sentit del món en un primer moment, però després cal vida, hi ha moltes mesures que s’haurien d’adaptar a la realitat de cada centre”.

I les professionals, com han viscut la pandèmia?

Usuària i treballadora de la residència Jaume Batlle
Usuària i treballadora de la residència Jaume Batlle

“Ha sigut un esforç molt llarg, hem anat tirant d’adrenalina, amb un funcionament d’apagar un foc rere altre. Ara hem baixat una mica, però seguim alerta” explica la directora Mendoza. La psicòloga Obiols apunta com aquest esforç “és impossible de mantenir” i reclama “quan el tema desaparegui del dia a dia i de les tendències, nosaltres seguirem cansades”. Totes les professionals coincideixen que les mesures preses des dels despatxos dels polítics els ha faltat comptar amb l’opinió i l’expertesa de qui les havia d’aplicar a primera línia.

La deformació professional de qui es dedica a les cures fa que quan es pregunta per elles acabin parlant de qui cuiden: “per sort ara ja estem tornant a fer activitats que no podíem, recuperant l’ACP”. Balcells lamenta com, en el cas de les usuàries amb Alzheimer, la tornada després de l’aïllament va ser especialment dura “eren persones diferents, en molts casos l’Alzheimer s’ha accelerat per l’aïllament”.

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies