“Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans!”

Úrsula Soler

El diumenge de Rams era un dia assenyalat a casa per molts motius, però sobretot perquè venien les nostres cosines i això sempre era sinònim de festivitat. Recordo que arribaven totes mudades i empolainades per a l’ocasió: amb barrets, guants i els enagos ben emmidonats perquè així el vestit de batista quedés ben estarrufat! Un cop llestes ens disposàvem a anar cap a l’església a beneir la palma. Aleshores venia el més difícil: baixar les estretes escales que portaven al carrer sense posar les mans damunt la barana de ferro per no embrutar-nos els guants. Era tota una proesa aconseguir-ho tenint en compte que érem criatures i que havíem de fer mans i mànigues per aguantar l’equilibri i contenir el riure (segur que a tu des de dalt no et devia fer tanta gràcia com a nosaltres!). Per fi ja érem al carrer, cap a beneir les palmes! Sort que l’església era a tocar de casa i el recorregut era curt! El diumenge de Rams era molt especial per a tothom: no només era el retrobament de familiars, amics i veïns, sinó el dia que ens indicava que ja era hora de deixar la roba d’abric i posar-nos la de primavera (i si era d’estrena, com diu la dita, millor!). Això, però, no volia dir pas que fes calor, però la tradició era la tradició!

Els germans Parera a la Rambla el dia de Rams de 1965. Font: Arxiu Històric del Poblenou

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies