Contra la submissió lingüística, el barri

Pol Guixeras i Vidal | Gestor cultural. Estudiant de Llengua i Literatura catalanes

És evident que les institucions  han de garantir un marc legislatiu que faciliti la protecció de la llengua, però no només ha de ser feina d’aquestes garantir-ne l’ús. Simplement, perquè no podem refiar-nos d’un govern subordinat a un estat que només reconeix la llengua castellana com a oficial. Cal qüestionar-se per què, a ulls de l’Estat, el català, el gallec o l’eusquera són menys espanyols que el castellà. L’estratègia ha estat ideologititzar la llengua i fer-la quelcom provincià i llunyà de la metròpolis: la Catalunya profunda que diuen alguns. En definitiva, folkloritzar-la trencant la unitat lingüística; “No habláis catalán. Habláis mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterés” afirmava Pablo Casado aquest estiu. Malícia o ignorància? Em decanto per la primera, perquè seria d’ingenus pensar que aquestes afirmacions no estan darrere d’una estratègia política. Ja ho diuen: divideix i venceràs i, per ara, ho estan aconseguint.

Així doncs, és tasca dels parlants fer visible i crear la percepció que el català és una eina imprescindible per al dia a dia. I davant el bilingüisme utòpic, això implica crear consens social i generar espais on la llengua vehicular sigui el català. El barri – Poblenou – ha de constituir-se com un entorn on es faci de la llengua una eina per la inclusió. Perquè cal anar més enllà de les escoles i les universitats, on moltes vegades l’ús de la llengua és unidireccional i la immersió lingüística penja d’un fil. Sense anar més lluny, ens trobem en mig d’una ofensiva política i judicial per reduir la presència de la llengua catalana a les escoles. La sentència del TSJC sobre la implementació del 25% de castellà a les aules només fa que afegir llenya al foc. Si l’escola deixa de ser un entorn purament en català – com a mínim portes endins perquè tots sabem què passa al pati – ens trobarem que no hi haurà cap espai ni moment purament en català durant el dia a dia.

La socialista Eva Granados, en un intent malabarista per defensar la sentència del TSJC, afirmava que el castellà no és present en algun àmbit a Catalunya. Dic malabarista perquè és un argument sense cap mena de fonaments que si el prenem com a vàlid per a defensar qualsevol llengua, iniciaríem una llarga llista d’àmbits on el català és residual o inexistent: a les plataformes digitals, a les xarxes, en les instruccions dels electrodomèstics, en l’etiquetatge dels productes, al cinema, en la megafonia de molts espais públics…

I d’aquí la importància que el barri esdevingui un entorn que consolidi l’ús de la llengua. Un molt bon exemple són els moviments socials que sempre han apostat pel català i l’han convertit en un instrument cohesionador i de benvinguda. La dificultat, però, recau en el fet que, com diu David Block – professor de sociolingüística a la Universitat Pompeu Fabra i membre del Grup de Recerca en Espais Interculturals, Llengües i Identitats – “el català és una llengua […] que sembla que no té atractiu per a molts, en particular per als perdedors del capitalisme global”. Per tant, garantir el català en aquests espais d’acollida és clau per a la normalització de la llengua i, alhora, per facilitar la inclusió – que no integració – de totes aquelles persones amb un rerefons social o cultural diferent. D’aquí que fa mesos sortís la idea, des d’aquests col·lectius, de crear una escola de català que faciliti l’aprenentatge de la llengua als nouvinguts i altres. Una proposta que malgrat que encara sigui només una idea, obre les portes a què els moviments socials es consolidin com un espai veïnal divers, cohesionador i d’acollida. Com passa moltes vegades, és la gent la qui ha de lluitar per aconseguir el que les institucions no garanteixen i, pel que fa a la llengua, és important que abans, però, nosaltres com a parlants siguem els primers a comprendre la nostra com quelcom útil i utilitzat. Si nosaltres mateixos qüestionem el seu ús en nombroses ocasions, com esperem que la vegin el que no la parlen?

“A nosaltres, per vèncer, ens cal convèncer”, diu el filòleg Eloi Bellés, que fa un gir a les paraules d’Unamuno, perquè és necessari que arribem a grans majories i consensos sobre aquesta qüestió. En conseqüència, el paper que hem de tenir des dels mitjans és clar: cal fer una aposta contundent per a la llengua. És necessari que el veïnat se senti representat, escoltat i recolzat en català. Només si la gent se la sent seva aconseguirem normalitzar-la. I en aquest sentit, cal deixar de pensar que els grans mitjans, com la CCMA, faran continguts que, més enllà d’omplir la graella, busquin tenir un valor social i apropar la llengua a tots els sectors de la població. Cal garantir continguts de qualitat en català per a infants i joves. És necessari crear referents que parlin català, però com se suposa que ho aconseguirem sense un canal juvenil i amb el Super3 a mínims històrics? Els mitjans locals, aquells que estan a peu de carrer, han de ser els que mantinguin l’aposta per la llengua. Això demana fer un ús ampli de la llengua obrint un espai d’informació, debat i entreteniment. Hem d’estar oberts a totes les variants lingüístiques, perquè la presència de la diversitat lingüística és necessària per poder establir identitats i fornir d’igualtat els diferents dialectes i a tots parlants: els que tenen la llengua com a materna i els que l’estan aprenent.

Amb tot això, serà necessari el diàleg constant entre veïnat, entitats i mitjans perquè, més enllà de la reivindicació política, la llengua pugui consolidar-se com a eina de cohesió i millora social. Abans, però, caldrà, com diu la Mònica Barriera, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, abandonar les actituds que fomenten la diglòssia i que ens porten a no utilitzar-la. El bilingüisme real passa perquè tots els parlants facin ús de les dues llengües en tota mena de context per igual i que ambdues es gaudeixin de bona salut. Si no, com diu Barrieras, ens mantindrem com a “ciutadans sotmesos mentalment” que pensem que, malgrat no haver ni començat una conversa, millor canviar de llengua per si no ens entenen. I això, amics i amigues, no és bona educació, sinó submissió.

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies