Carme Piqúe cooperativista

Un espai de llum en temps foscos.

Entrevista a Carme Piqué, una de les últimes membres de l’antiga cooperativa l’Artesana.

Marina Ballester

La Carme Piqué té 80 anys a l’esquena i quan parles amb ella t’explica, com si fos ahir, com jugava per tot l’edifici de l’Artesana. Des de ben petita, ha viscut dins del món cooperativista i concretament dins de l’antiga cooperativa l’Artesana, ja que literalment va viure en el seu edifici. La seva mare havia sigut sòcia de la Flor de Maig i el seu pare de L’Artesana. De fet, el seu avi patern era director de l’Artesana i, en morir, el seu pare s’hi col·locà al capdavant.

Vivint al pis de dalt de tot, la Carme va experimentar de ple els anys del franquisme més durs dins d’una cooperativa. Tot i això, una mica d’amagat, va poder aprendre a llegir i a escriure en català, també a tocar un instrument o a fer teatre crític. Encara que era molt jove quan ho va viure, la Carme manté un record molt tendre d’aquella època i valora que, en uns temps tan difícils com aquells, la cooperativa es convertís en un veritable refugi de llibertat per tothom qui hi formava part.

M: Com era la cooperativa?                                           

Era un edifici enorme, tenia un cafè grandiós i inclús un teatre, de fet, jo i el meu germà hi jugàvem molt allà entre les bambolines. Només et dic que a l’exterior l’edifici tenia un balcó que estava catalogat com el més gran de ferro forjat de tot Barcelona, donava tota la volta al carrer Marià Aguiló i al carrer Llull, imagina’t. Allà dins per nosaltres cada dia era una aventura diferent, s’hi feien diverses activitats i cada dia de la setmana podies fer-ne una, mai repeties.

M: Us ho havíeu passat molt bé.

C: Oi tant, pensa que no només per totes les activitats que podíem fer, enfocades tant a l’oci com a l’educació, sinó també perquè a part s’hi feien celebracions. En temps franquistes, es vigilaven molt i, des d’allà dins, com semblava que només es venguessin aliments, s’havien arribat a fer coses força amagades. Així, jo sempre em vaig sentir molt lliure.

M: A quines “coses  amagades” es refereix Carme?

C: Doncs des de la celebració de balls, que eren com si fossin les discoteques d’ara, xerrades de partits polítics, ens van ensenyar català, fèiem teatre i cantàvem en català… Tot això estava molt perseguit. A casa meva vam ser sempre rojos i la meva mare m’havia explicat què havia fet a La Flor en temps de la República. Havia après l’esperanto, s’anava d’excursió i havia pogut portar pantalons, havia practicat esports com la natació on podia portar banyador, s’havia anat de cap de setmana amb tenda de campanya a prop de Barcelona, però per ella era com si s’anés de vacances…  De fet, a La Flor hi va haver la primera llevadora. Clar, tot això es va acabar amb Franco i es va retrocedir moltíssim, llavors tenir un espai on poder fer coses que s’havien prohibit i que ningú s’adonés era genial.  

M: I de quina manera es van intentar seguir fent aquestes activitats dins l’Artesana en ple franquisme?

C: Doncs es feien sempre de portes cap endins, però també d’una forma molt controlada amb poca gent perquè no tothom que era soci de la cooperativa era contrari a Franco. Recordo com una de les activitats que vaig fer em va marcar molt. Va ser una actuació a l’asil que, actualment, és la presó de dones de Barcelona. Allà vivien els nens de republicans que havien matat els falangistes o nens que havien quedat orfes durant la guerra. Avui, penso que aquesta activitat va ser molt forta en ple franquisme, perquè se’ns va voler mostrar als infants que estàvem a l’Artesana la realitat de gent de la nostra edat i com la guerra els havia colpit. Això era un acte molt reivindicatiu per part dels adults de la cooperativa. Al final una cooperativa no era un espai polític, era un espai que es dedicava a cobrir les teves necessitats i on feien activitats. Encara que sí que hi havia alguna activitat política, no era la seva funció i se’n feia, almenys a l’Artesana, entre els mateixos socis que sabien que anava a quallar. De fet, el meu pare, que portava la part del bar, s’intentava assabentar de quan passaria la policia per avisar els socis. També el recordo tancant-se amb clau al despatx per parlar amb gent. Sempre m’explicava que quan feia això era perquè havia de parlar coses que no es podien escoltar així com així.

M: Per tot el que m’explica, l’Artesana va ser un espai de lluita amb la realitat.

C: Al 100%. Home, abans del franquisme cal tenir en compte que es vivia amb unes llibertats força interessants. Sobretot a les dones se’ls havien començat a donar ales. Quan va arribar Franco, no tothom estava disposat a perdre el que s’havia aconseguit. El que passa és que si t’enxampaven tenies un problema seriós. Per això, les cooperatives eren un espai molt bo per viure una mica a la “manera anterior”. A l’Artesana, de fet, les dones tenien una secció per fer activitats com a col·lectiu sol.

M: Quan va deixar de viure a l’edifici de l’Artesana va seguir lligada d’alguna manera a la cooperativa?

C: Oi tant, seguíem anant i fent activitats, però quan vaig ser gran ja només em dedicava a anar a comprar. Teníem unes llibretes de consum on posàvem diners que se’ns intercanviaven per unes fitxes, els diners de la cooperativa. Podies comprar també productes, per exemple, jo allà em vaig comprar la vaixella de quan em vaig casar, que la vaig anar pagant a terminis. També vaig estar treballant a una de les parades de menjar, perquè al final funcionava cadascuna de forma individual i tu et guanyaves un sou. Vaig estar ben bé dos anys, però ho vaig deixar perquè vaig tenir fills i era molt sacrificat. 

M: Però va seguir estant-hi fins al seu tancament?

C: No, jo m’hi vaig desentendre al voltant dels 70, perquè ja estava de capa caiguda i, a més, la junta exigia figures per liderar-la i ningú s’hi volia col·locar, tampoc jo ni la meva família, perquè teníem feines estables i criatures per cuidar. Ens semblava força incompatible compaginar-ho tot plegat.

M: Quin creu que va ser el motiu de la mort de l’Artesana?

C: Doncs que ningú va fer res per tirar-la endavant, al final ningú se’n va preocupar. He de dir que jo la primera, perquè no m’hi vaig voler involucrar seriosament per la situació familiar que tenia. Es va fer una festa d’acomiadament que a mi em va fer molta llàstima, i res més, és que no es va fer res ni per lluitar per l’edifici com s’ha fet amb el de La Flor.

M: Creu que avui dia pot funcionar un model com el de l’Artesana?

C: Sí home, clar. Funcionar funciona si tu vols, però, és clar, t’hi has d’involucrar, perquè una cooperativa requereix feina de tots els socis per tirar endavant. I, sobretot, si és d’aliments, sempre funciona una espècie de “botiga” que vengui les coses a un preu més baix que la resta de negocis. I a més, que és una eina de lluita contra el capitalisme.

Carme Piqué. Font: Marina Ballester.

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies