Així hauria estat la llegenda de Sant Jordi al Poblenou. Foto: Magda Ehlers / Pexels.

Així hauria estat la llegenda de Sant Jordi al Poblenou

Fem un exercici de ficció per reescriure la llegenda de Sant Jordi ambientada al Poblenou

Jimmy Martín Raya

Aquest relat va passar en un període d’època inconcreta. Una estrangera, vinguda des de Barcelona, passejava una tarda de primavera pel Poblenou buscant una brisa dominical, un passatemps que el seu avi li havia ensenyat i que un dia, espontàniament, va voler recuperar. Aquest cop, però, notava una remor agitada, nerviosa i tensa entre la gent del carrer.

Què us passa, nobles poblenovines? Trobo que aquesta no és la vostra habitual calma axerinolada dels dies de vermut…

– Ai, quin greu! Ai, quina desgràcia!

– Digueu-me, si us plau, quin mal us turmenta? És la meva presència estrangera?

– No, no pas.

– És la presència d’aquests espècimens de pell de marisc que des de fa anys envaeixen els vostres carrers direcció mar un cop acaba el desglaç?

– Això ens solia preocupar, però la nostra principal por és una altra.

Una jove poblenovina, que mostrava flaquesa en la mirada quan altres dies havia sigut de joia, li explicà a l’estrangera el gran problema: anys enrere, una bestiola de ferro s’havia instaurat als afores del Poblenou. Deia que volia construir pel barri, que amb aprofitar un parell de solars en tenia prou i que no molestaria. Algunes sàvies del barri van advertir, sense èxit, que aquella arribada marcava l’inici d’un mal presagi.

Veïnes i veïns continuaven la seva vida, mentre la bestiola de ferro s’instaurava, es reproduïa i venien més com ella. Eren el clan anomenat 22@, i estaven preparant l’arribada del seu líder, el Drac Stone.

Quan el Drac Stone va arribar al Poblenou va començar a terroritzar als més desprotegits. A la seva arribada, va deixar ben clar que s’alimentava de vulnerabilitat i que venia disposat a sotmetre a tota la població. Ràpidament es va convocar una assemblea a la Plaça dels Pescadors per veure com reaccionar-hi. El poble va acordar combatre amb tweets la presència del ‘Drac Stone‘ per intentar foragitar-lo.

– I van funcionar?

– No.

– I què vau fer?

Vam convocar a les nostres forces de cultura popular i hi vam enviar gegants, diables, capgrossos i, fins i tot, al Sant Pollastre a combatre cos a cos al Drac Stone. Només va servir per descobrir que també era capaç d’absorbir i alimentar-se d’ells. Van quedar molt afeblits…

– Això és terrible! Però… i l’Ajuntament i el Districte? On són els governants que us haurien de protegir?

– Ni hi són ni se’ls espera. El Drac Stone portava rere sí un enorme tresor de grans monedes d’or, aconseguit en centenars d’indrets per on ja havia passat, amb el que va comprar la seva inacció.

– Quin greu…

– És per això que la setmana passada es va convocar una nova assemblea. Hem aprovat, a contracor de tot el barri, que cada dia farem un sorteig per oferir-li una persona al Drac Stone i que s’alimenti de la seva vulnerabilitat, així intentarem que els danys siguin menors. Ara mateix anem a fer el primer sorteig.

Riuades de gent amb cares llargues feien via a la caseta de l’Assumpta, qui era l’encarregada d’escollir la primera vida innocent que s’oferiria en sacrifici al Drac Stone. L’Assumpta va posar la mà dins el sac amb els noms de totes les veïnes. El temps es va glaçar. Va ser el seu propi nom el que l’atzar va escollir com a primer sacrifici.

El Poblenou plorava desconsolat. A les moltes tragèdies que el Drac Stone ja s’havia cobrat en aquell temps s’hi sumaria una d’una càrrega simbòlica enorme. L’Assumpta va assumir el dictamen i ella mateixa va enfilar Rambla amunt per fer-se càrrec del destí.

Un grup de veïnes va escindir-se del seguici que anava darrere l’Assumpta, disposades a no assumir cap víctima més. Amb més urgència que diligència van fundar l’escamot de Jordines i Jordis.

Jordines i Jordis, tothom sota el mateix nom, es van afanyar a començar la lluita, ja que l’Assumpta ja era a l’altura de Pere IV a punt per torçar a l’esquerra i endinsar-se en el més profund del clan 22@. Jordines i Jordis van atacar des de dalt de la torre de Can Ricart per començar la batalla des de la distància.

La lluita va ser ferotge i llarga. Quan Jordines i Jordis van començar a flaquejar, van tornar a aparèixer les forces de la Cultura Popular, que tot i ferides de mort en la primera batalla, van donar el do de pit per sumar-se a la lluita. Però no n’hi havia prou. El Drac Stone comptava amb massa recursos i victòries prèvies com perquè fos tan fàcil derrotar-lo. Però Jordines i Jordis, organitzades i fermes, no desistien en la lluita. L’exemplaritat de la seva lluita es va correspondre amb solidaritat d’arreu de tots els barris de Barcelona, fins i tot clotenques, històriques rivals de les poblenovines, van afegir-se a l’escamot per lluitar.

Va ser l’empenta d’aquesta última onada de solidaritat la que va ferir al Drac Stone i el va foragitar. De la seva ferida en va brollar sang que, en posar-se en contacte amb el terra poblenoví, va fer créixer una rosa. La dura batalla que havia començat un 23 d’abril, i s’havia allargat fins al mes següent, va deixar com a testimoni aquella Flor de Maig.

Des de llavors, Jordines i Jordis es reuneixen entorn la Flor de Maig per continuar combatent al Drac Stone, que encara és viu i porta problemes allà on va. Però aquella petita victòria va servir d’exemple del poder de la solidaritat i l’organització, i inspira la lluita contra el Drac Stone, que el poble somia en poder acabar guanyant algun dia.

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies