Adéu, Poblenou?

Josep Maria Ballesteros

Cada cop són més les poblenovines i poblenovins que han de marxar del barri perquè no es poden permetre pagar un lloguer.

Als ulls dels grans especuladors, els mateixos que juguen amb el futur de la ciutat de Barcelona com si fos el seu tauler de Monopoly, aquest exili o “barricidi”, com l’anomenen les activistes del moviment per l’habitatge, no és més que una part del joc. La gentrificació és la seva arma preferida per eliminar la vida als barris, el seu objectiu no és altre que acabar convertint les ciutats en aparadors al servei del capital.

Si bé tota aquesta conxorxa afecta a tota la classe treballadora, veiem com s’acarnissa en particular amb els i les joves. Segons dades de l’ajuntament de Barcelona els joves entre 16 i 25 anys patim un 39% d’atur. D’altra banda, els sous de la població d’entre 25 i 29 anys són un 34% inferiors a la mitjana de la ciutat, per no parlar dels menors de vint-i-cinc anys, amb un salari un 66% per sota de la mitjana. Segons l’informe Radiografia: Joves llogateres i dret a l’habitatge 2020  de l’Observatori DESC, els joves destinem gairebé el 120% de la nostra capacitat adquisitiva, per pagar un lloguer mitjà. Amb les dades anteriors a la mà i coneixent el preu mitjà del lloguer a la ciutat comtal, que segons la secretaria d’habitatge de la Generalitat de Catalunya és de 1005 € mensuals, és comprensible que l’edat mitjana d’emancipació dels i les joves barcelonins se situés l’any 2019 als 32 anys. I tot això en un escenari pre pandèmia. 

Molts dels quasi 10.000 joves que vivim als barris del Poblenou comencem a assumir que, si no volem compartir pis fins als seixanta-cinc anys, haurem de marxar a viure fora. Avui dia viure al Poblenou no és un dret a l’abast de tothom.

Malgrat tot, hi ha un bri d’esperança en revertir aquesta situació, en fer trontollar els engranatges del sistema, en guanyar terreny a la bèstia. Els sindicats d’habitatge representen avui en dia l’escenificació de la lluita de David contra Goliat. Els i les joves, com a subjectes revolucionaris per excel·lència hem de prendre partit i esdevenir punta de llança en la lluita per l’habitatge. La lluita d’uns veïns i veïnes que voldrien seguir vivint al seu barri, d’un barri que resisteix a ser mercantilitzat i desposseït de la seva cultura, de la seva idiosincràsia de barri d’acollida, obrer, cooperatiu, solidari i lluitador. Perquè al final, el Poblenou, el Manchester català, no és res sense la seva gent.En definitiva, ha arribat l’hora de posar fi a la seva partida de Monopoly i l’única eina que tenim a l’abast és fer pinya i organitzar-nos com a veïnes, en defensa del nostre estimat barri. Lluitar també vol dir estimar.

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies