Rugbí femení

A la conquesta d’un esport tradicionalment masculinitzat

Entrevista a l’equip de rugbi femení del Poblenou

Marina Ballester Sánchez

La Sílvia Julià i la Sara Mendavia porten prop de cinc anys sent jugadores de l’equip de rugbi femení del Poblenou. El seu interès per aquest esport va néixer de la voluntat de practicar un esport d’equip, però també de la voluntat de demostrar que un esport connotat generalment de “masculí” podia ser practicat perfectament per una dona. En German Matuk i en David Garcia són dos dels seus tres entrenadors i aquest és el seu primer any entrenant l’equip. Encara que en David porti més quaranta anys practicant aquest esport i en German el jugui també des de ben petit, ja fa un temps que se’ls va oferir l’oportunitat de ser entrenadors d’equips de rugbi. Ara porten a noies i per ells està sent tota una aventura positiva. Precisament, com diu el David, “perquè m’agrada com viuen els valors del rugbi.”

Les jugadores de l’equip practicant una tècnica de placatge. Font: David Melero

Parlàveu dels valors que té el rugbi. Podríeu concretar quins són aquests?

German: Per mi el rugbi t’ensenya tant dins com fora del camp. Treballa temes com la companyonia, l’ajuda a l’altre, a aprendre que no estàs sol i que el treball surt bé si es fa en grup, el respecte i l’educació cap a les teves companyes, entrenadors o àrbitres, etc. I jo trobo que tots aquests valors t’ajuden a la vida en general, no només en el joc.

Sara: L’esforç també és un d’ells. Fer una marca costa molt i el terreny on es juga és molt gran i per tal d’arribar a la meta has de treballar molt personalment però també amb el teu equip.

I com a dones jugadores, concretament, creieu que us aporta alguns valors afegits que no els adquireixen tant els homes? 

Sara: Sí. Per mi, el rugbi acompanya molt cap al camí de l’acceptació física femenina, ja que és un esport que, com el pot practicar tothom, accepta tota mena de cossos. En altres moments de la vida, jo personalment he practicat esports on el cos importava moltíssim i això em generava molta inseguretat perquè no se’m mirava amb bons ulls o se m’exigia tenir un cos amb el qual jo no hi estava d’acord. I s’ha de dir que el rugbi no té això i a mi em fa sentir molt bé. 

David: A mi em dona la sensació que el rugbi té uns valors molt integradors i les dones, al ser un col·lectiu, sovint, estigmatitzat, se senten molt a gust. A simple vista, aquest pot semblar un esport molt masculí pel tema dels placatges i la força, però en realitat s’ajusta molt a elles i la prova està que, generalment, quan les noies hi entren després els costa sortir-ne.

El rugbi acompanya molt cap al camí de l’acceptació física femenina”

Com descriuríeu el vostre equip?

David: Jo crec que som un equip molt inclusiu, aquí acollim a tothom amb els braços oberts i no ens fa res que, qui entri, no hagi jugat mai a rugbi perquè aquest esport és molt versàtil i, al final, cadascú hi troba el seu lloc. 

German: Per mi l’equip és una família que li posa molt entusiasme a tot el que fa, que, com tothom, a vegades es despista una mica. Però tot el que fan les jugadores ho fan amb molta energia i molt d’amor. 

Sara: Hi ha molta companyonia. Al final, aquest és un esport molt físic i de molt contacte i entre nosaltres mateixes ens anem motivant i això crea vincles. Si tu veus que una companya ho està donant tot, a tu et venen ganes de fer el mateix. 

I com és per vosaltres, entrenadors, portar un equip de dones com elles?

German: Jo he jugat a rugbi des dels vuit anys i quan vaig tenir l’edat per entrenar vaig començar amb equips masculins. Aquest és el meu primer any com entrenador d’un femení i la veritat és que hi estic encantat. De fet, va ser una de les decisions més bones que vaig prendre el 2019.

Veieu alguna diferència en entrenar un home o una dona?

David: En algunes coses sí. Pel que he viscut, crec que als homes no els importen tant les ordres que els puguis donar al camp. Si jo deia a un noi fes A i B, ell, generalment, feia A i B, no li interessava el motiu o el perquè d’allò que li havia dit. En canvi, elles sempre intenten trobar un raonament lògic a tot. Em sembla genial perquè les veig més interessades a saber tot el context d’una indicació, no es queden només amb l’execució. 

Aquesta convivència d’equip de la qual heu parlat, com l’heu viscuda en temps de pandèmia?

David: La veritat és que ha estat complicada. Nosaltres comencem la temporada a l’agost i l’any passat encara no hi havia la normativa que tenim actualment. No es podia entrenar al camp, no s’havia organitzat encara la lliga i no sabíem si es farien partits. Vam començar a entrenar a la platja amb tres jugadores de les quaranta que hi ha a l’equip. La motivació era molt baixa, però amb la situació que hi havia era normal. Ara, per sort, les coses han canviat, podem entrenar bé, hem fet partits i fins i tot hem arribat a les semifinals de la Lliga de la Copa Catalana.

La semifinal és el partit més important que heu jugat fins al moment, doncs. Com us heu sentit?

Sara: Estàvem molt nervioses perquè feia molt temps que no arribàvem a cap semifinal. Per nosaltres, ha estat costós arrencar l’equip. No només per la pandèmia sinó també perquè amb la marxa de les noies més veteranes va entrar gent nova que era bona, però calia conèixer-nos més i tornar a fer pinya entre totes. També teníem un punt de nerviosisme per saber representar el club i els valors que ens ha ensenyat sempre. 

Sílvia: A més, cal sumar-hi que els tres entrenadors que tenim aquest any són nous també i amb ells hem canviat la tàctica de joc; abans era més individualista, cada una de nosaltres estava centrada en desenvolupar una tasca concreta. Ara la nostra jugada és molt més en equip, hem après a saber què fa cadascuna, a entendre’ns més entre nosaltres i completar-nos. Aquest any ha estat l’any dels canvis i com que ells han apostat tant per nosaltres, l’equip volia compensar amb un bon resultat a la semifinal. 

I esteu contents amb els resultats obtinguts?

Sílvia: La veritat és que sí, perquè, tot i que vam perdre, crec que tenim un bon nivell i vam saber jugar molt bé. Vam fer alguns errors durant el partit, que les altres jugadores van aprofitar molt bé. Així és el joc. S’ha de dir que anàvem a gaudir, perquè per nosaltres ha estat un regal arribar fins aquest punt.

David: Guanyar no era l’objectiu, ha estat més una conseqüència d’allò que hem estat fent que una finalitat. És a dir, la nostra meta no era guanyar en cap moment sinó que el que volíem era fer una feina i un treball de tot l’any per tal de consolidar bé l’equip.

Avui dia, creieu que jugar a rugbi i entrenar dones dins d’aquest esport està encara estigmatitzat?

Sílvia. Jo sí que ho crec i, de fet, he sentit de tot. Des de gent que li expliques que jugues a rugbi i ho veu amb bons ulls, fins a tot el contrari: dir-me que aquest és un esport de “marimachos”, de noies molt fortes i que, per tant, això no va amb una dona.

Sara: Sent un esport minoritari, costa molt que es visibilitzi i, ja si ets dona, encara més. Però encara que siguis dona i el practiquis, fas el mateix que un jugador home i això, sovint, no es veu així. Molta gent es pensa que per ser una noia ets més feble i no podràs amb un esport així. I això a mi m’enfada molt perquè trobo que no se’ns aprecia tant.

David: Jo mai m’he trobat amb rèpliques per entrenar noies. S’ha de dir que actualment hi ha hagut un boom de l’esport femení en general. Fa uns anys no hi havia tanta visibilització i a dia d’avui s’han creat força equips femenins d’esports ben diferents. També s’estan creant en centres educatius… i el cert és que la situació és esperançadora. També hi ha hagut un canvi de mentalitat, cada cop hi ha més famílies que apunten les seves filles a esports d’equip femení, això demostra que va creixent l’acceptació d’aquests grups esportius.  

German: Jo que vinc d’Argentina sí que trobo que la gent del meu país no accepta com aquí la inclusió de la dona en sectors com l’esport. Allà, de fet, de rugbi femení pràcticament no existeixen equips. I jo el que m’he trobat moltes vegades de gent d’allà és una sensació d’estranyament cap allò que estic fent aquí. Com allà no està gaire acceptat i es veu com “estrany” entrenar i jugar en equips esportius femenins, em pregunten moltes coses sobre com ho estic fent i què tal és l’experiència. 

“Cada cop hi ha més famílies que apunten les seves filles a esports d’equip femení, això demostra que va creixent l’acceptació d’aquests grups esportius”

Com animaríeu a una dona a jugar al rugbi i ajudar, així, a trencar els estereotips que hi ha?

Sílvia: El rugbi és un joc de moltes posicions i això permet que cada persona que hi jugui trobi el seu lloc independentment del seu cos i qualsevol talent que tinguis t’ajudarà. Jo quan vaig arribar no en sabia i també em feia respecte el contacte i el placatge, però després te n’adones que això és molt més gros i que va molt més enllà. 

German: Cal també destacar que és un tema de superació. Com que és un esport de contacte, constantment estàs caient i això t’ajuda a perseverar davant qualsevol situació. Així que animem a qualsevol dona que vingui a provar el nostre equip, aquí serà benvinguda.

L’equip de rugbi fent pinya abans de començar l’entrenament. Font: David Melero

LA RAMBLA DIARI

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. Acceptar Llegir més

Avís legal i Política de Cookies